Cada vegada és més habitual que empreses siguin investigades per delictes comesos per empleats o representants. En aquests casos, la frontera entre la responsabilitat individual i la col·lectiva és molt més difusa del que sembla. El Codi Penal espanyol, a través de l’article 31 bis, estableix els requisits perquè una persona jurídica no sigui considerada responsable penalment. Però, a la pràctica, la teoria i la realitat no sempre coincideixen.
Per evitar responsabilitat penal, l’empresa ha de demostrar que disposa d’un model d’organització i gestió eficaç, que ha actuat amb diligència i que ha previngut riscos delictius. En altres paraules, cal un sistema de compliance viu i real. No n’hi ha prou amb tenir manuals o protocols penjats a la intranet: els tribunals exigeixen una cultura ètica corporativa que funcioni de veritat.
El problema és que, en molts casos, el compliance s’ha convertit en un tràmit. Un document per complir l’expedient més que una eina de prevenció. I, mentre això passa, empreses que podrien haver detectat irregularitats es desentenen, escudant-se en què “no en sabien res”. Però no ser penalment responsable no implica estar exempt de responsabilitat moral.
També és cert que el sistema penal actual no distingeix prou entre una gran corporació i una petita empresa familiar. S’exigeix el mateix nivell de prevenció i estructura de control a qui té centenars d’empleats que a qui en té deu. Això crea un desequilibri evident: la pime acaba assumint una càrrega desproporcionada en comparació amb la seva capacitat de gestió i recursos.
La responsabilitat penal de les empreses va néixer amb la millor de les intencions: promoure una cultura d’ètica i de prevenció dins del món empresarial. Però amb el temps s’ha convertit en un terreny gris, on algunes organitzacions s’escuden darrere dels seus protocols i altres pateixen les conseqüències d’un error aliè.
El dret penal corporatiu encara té camí per recórrer. Cal reformar-lo per fer-lo més just, més proporcional i més adaptat a la realitat empresarial. Perquè la confiança en el sistema no depèn només de qui compleix la llei, sinó també de qui l’entén, l’aplica i la respecta amb coherència.
Al capdavall, una empresa que parla d’ètica però tolera la indiferència, no és millor que un empleat que actua al marge. La responsabilitat no es mesura només pels delictes que s’eviten, sinó per la cultura que es construeix per prevenir-los.
